De esta semana no pasa. A romper els llambordins. Mami qué será lo que quiere el negro.
Encontré una tienda de discos para mear y no echar gota. Una Championship Vinyl llamada Space Hall. Cerca del Mustafa's Gemuse Döner - muy bueno, por cierto, aunque los más de 30min de cola no lo dejan despegar de lo esporádico. Volviendo a los discos, el local era enorme y extraño; por la distribución de espacios te hacía sentir en un sótano-discoteca molona berlinesa. El abanico de estilos era ancho como para dar a una señora en los pechos cómodamente, y la selección de indie/rock notable. Sólo ver los lp's colgando del escaparate se te abrían los ojos y las piernas te llevaban solas hacia la puerta, como un sonámbulo a la nevera. Al nivel de la Reckless Records de Chicago. Buscaré alguna mañana tonta para pasar un rato escarbando, aunque me da miedo emocionarme, llevando la maleta ya llena como va, y la cartera ya vacía como está. Da gusto estas tiendas que he visto aquí que disponen varios platos para que los clientes escuchen los vinilos antes de decidir comprarlos. Millas de distancia con las en otros lugares ya extraordinarias escuchas de cds con presets de botones. Entrando a la derecha un poco de merchandising, no abrumaba pero estaba lo suficientemente bien tamizado. En fin, lástima no haberla descubierto una semana antes, pues yo sé de dos que hubiérais gozado un rato, y salido con el brazo en jarra.
Dos puertas más allá había otra tienda de cd's que también prometía, pero tras el sopor de vinilos ya ni entré - los pobres cd's se ven ridículos y fríos, sólo válidos para cortar tortilla de papas o jugar a tazos. Para mí mp3 o vinilos, compact disc not anymore.
6 comments:
Molón!
con jamón.
Si ho dius per lo dels cds, pobres infeliços. Amb el que els vaig arribar a estimar fa un temps... els tenia mimats sempre exempts de rallades, tracte impecable i consideració pedestalícea. De fet a aquells encara els hi tinc carinyu melancòlic. Però comprant-ne de nous poc m'hi veuran. Des que vaig heredar el tocadiscos, ande o no ande caballo grande. Si a més acompanya la sort que ara ho editen tot en vinil també, festa. No és per anar de nostàlgic (nosaltres no podem ser-ho), realment m'agraden més com a format.
tu què fas? ampolla no al final?
Els vinilus molen. La frissamenta de l'agulla ho fa tot molt més especial. Jo tinc un tocadiscos a Matadepera amb molts anys d'història que se sent força bé. M'he comprat discos antics i nous i la veritat és que sempre m'acabo posant els antics. Mola com sonen els antics.
Crec que és molt important saber en quin format pensava el grup quan l'estava gravant.
Per exemple, la Maria em va portar de Chicago -per consell de l'Uri- un disco de Low, i no és el mateix. Estava pensat per ser escoltat en CD, i així és com m'agrada escoltar-lo. En vinil és com si portés un jaqueta d'una talla més gran que la que li toca.
Em seguiré comprant ambdues coses, perquè els dos formats tenen coses bones i són igualment especials.
Per cert, que veig que ho menosprecies ignorant-ho, no hi ha res com escoltar algún àlbum de finals del 80 de Sonic Youth en cassette.
Una pena la cua de la kebaberia. Realment estava molt bona.
Els cassettes són la cosa més incòmode que s'ha inventat mai. En tinc dos calaixos plens a casa (tots grabats per mi, no comprats), i vaig ser dels últims a passar-me al walkman de cds, però ara mirant enrere és un format al que mai tornaria.
Si em ve de gust escoltar la 4a cançó del segon disc de Paul Carrack vull poder fer-ho, i no perdre el temps rebobinant a cegues fins que l'encerti. El mateix si vull canviar l'ordre d'una recopilació que m'he fet o substituïr-ne alguna cançó.
Per portabilitat ja estan els formats digitals. L'únic bo del cassette és el soroll que fa la pletina quan fas stop.
El que dius del format que tenia el grup en ment en el moment de grabar estic d'acord que és important. Però
1. pels d'abans del retorno del vinil que pensaven en alta qualitat, el format digital els ho manté.
2. si un album es graba en analògic, al passar-lo a digital el so es mantindrà low-fi. Com tots els oldies que pots sentir el frissar de l'agulla des de l'ipod. Avui dia el grup mateix pot decidir llençar l'edició digital des d'un plat.
3. crec que els nous grups pensen en el digital en fer els discs, i cada cop més pensaran una mica en el vinil per la part que vulguin mantenir en tangible, pq s'està extenent com a preferida pels que encara volen tenir el disc a la prestatgeria a més a més de dins l'itunes.
Jo defenso l'mp3 com a format general (per comoditat, portabilitat, versatilitat i qualitat), i el vinil per a la col·lecció personal de casa.
M'està costant explicar-ho per escrit. Un dia ho parlem al farándula amb uns copachus.
Però és que els discos de Sonic Youth i Paul Carrack s'escolten de dalt a baix, res de buscar cançons. Aqui la gràcia del cassette. I què me'n dius del moment d'apretar el rewind i el forward a la vegada per saltar directament a la cara b?
I amb els vinils tampoc és que sigui molt còmode anar buscant cançons eh?
És igual, que jo seguiexo enamorat dels cedeses. El tema llibret també mola, no?
Amb tot el tema del so no m'hi foto que no sé del què parlo. Jo, en contra del format digital, tinc segurament el mateix que tenia el meu avi: Què hi ha, una orquesta dins de l'ipod? No m'ho crec.
És a dir, que quan sento frissar un disco dins de l'ipod em sembla fals. No em funciona si no veig l'agulla.
Jo tampoc m'explico gaire bé. En definitiva, em falta tangibilitat en el format digital. I em falta certa comoditat en el format vinil. Enmig tinc els cedes i vaig fent amb els tres.
Post a Comment